Aquest article esta basat en la nostra obra de teatre realitzada per mon i pels meus companys de tercer de l'ESO. El seu objectiu és que el nostre professor Vicent Navarro ens pose bona nota pel nostre esforç i pel nostre treball.Tambiè esta basat en els sentiments de l'actor , narrant la sensació d'un actor quan ix a l'escenari .
Tot començarà quan els meus companys i jo entrarem en l'aula de "multiusos". Tots ens assentem en les cadires , entre publique. estem esperant que vinguera el nostre professor i ens diguera que grup li tocava actuar. Llavors després de diversos moments de nerviosisme , vi nostre professor Vicent Navarro i ens va dir que ens tocava actuar a nosaltres , és a dir , al meu grup i a mon . En eixe moment vaig estar molt nerviós i el meu cor es va accelerar moltíssim .
L'adrenalina corria les meues venes i no sàvia que fer , no recordava qual era el meu paper i no volia espatlar eixe moment . No sàvia si eixir a l'escenari o al bany , o si inventar-me alguna escusa per a alliberar-me d'eixir a l'escenari . Si eixía a l'escenari corria el risc que la meua ment es quedara en blanc i oblidara manar informació als meus llavis per a murmurejar eixes paraules ,unes paraules que vaig memoritzar fa molt de temps . Tot això faria que el publique burlara de mon , i el mes important , que jo perdera els nervis i reaccionara davant del public .
Haurien moltes maneres de reaccionar davant del public , però les úniques maneres que em passaven pel cap en eixe moment són les següents :
La primera , consistia a agafar corregudeta i botar sense por cap al publique per a donar la cara davant d'aquelles persones que es burlaven de mon .Això provocaria danys materials i ferides de guerra en mon i en els meus enemics , probablement els professors em tirarien a l'aula de convivència .
I la segona manera , però no per això la menys important , que consistia en aguantar amb dos collons en l'escenari , intentant interpretar el meu paper el millor possible , inventant-me algunes paraules o llegint-les d'un llibre en què estava la nostra obra , anomenada "EL OLIMPO DE LOS DIESEL".
Mentres jo estava decidint que fer , els meus companys van eixir a l'escenari per a interpretar els papers com a actors . Em faltaven aproximadament 5 minuts per a eixir a l'escenari ,perque el meu paper com a Déu ,va a aparéixer aproximadament al final de l'obra .Lo pitjor de ser Déu era que no sàvia com era la seua veu , al cap i a la fi , jo mai l'he escoltat . El temps passava molt lent pareixia que l'agulla dels segons es movia en direcció contrària , però en un moment determinat em doní compte que em tocava eixir a l'escenari .
Llavors vaig eixir a l'escenari i de sobte va ocórrer quelcom que mai m'esperava . El public quede callat durant un parell de segons esperant que jo diguera la primera frase . Va ser quan vaig dir la frase i vaig veure que alguns companys es van quedar en silenci i altres murmuraven ànims . Això em demostrava que jo era el que s'imaginava el que podria haver passat en aquells moments i demostrava que havia perdut la confiança en el meu mateix . Això demostrava que la podia recuperar , fent un bon treball en eixe escenari tan aterridor que em donava eriçons .
Entre paraula i paraula , entre frase i frase ,vaig finalitzar el meu paper en l'escenari i em vaig sentir molt orgullós pel treball que van realitzar els meus companys , alguns animant-me , altres tornant em l'esperança i la confiança en el meu mateix i altres companys que sense donar-se compte em van fer un bon regal , un dia inimaginable .
